Opinions sense homologar

9/11 Frivolitats dels mitjans servils.

Encara que en termes de blog estic de vacances no he pogut evitar de penjar aquest post en veure una notícia “simpàtica” publicada a El Pais digital titulada “Las teorías conspirativas de la historia se ponen al día”.

En aquest cas la falòrnia consisteix en comparar idees com la de que Paul Mc Cartney és mort, o la de que una raça de llangardaixos domina la terra, amb coses molt més transcendentals, como el gran dubte existent envers el que va passar l’11 de setembre a EEUU.

El Pais es fa resó de la “notícia” publicada per Wired, revista tecnològica que fa front a la realitat des d’aquesta fantàstica part de la nostra vida, la dels enginys màgics que ens fan creure que vivim una època daurada.

El fet es que no deixa de ser una manera de dir que aquells que encara contemplen com a factible la possibilitat de que el departament d’estat nord-americà, o membres d’aquest organ, estiguin darrera del 11-S, son una colla de babaus d’un caire similar als que deien que la fi del món esdevindrà el 2060, o del nivell dels que creuen en uns llangardaixos dominadors del món.

En contrast aquesta tarda navegaba i llegia una web http://www.ae911truth.org/ en la qual 208 arquitectes i enginyers professionals, identificats i amb currículums penjats a la pàgina, recolzen la exigència d’una veritable investigació del 11-S perquè no veuen clar el que va passar aquell dia. No diuen que el govern d’EEUU està darrera dels horribles atemptats, però demostren la existència d’una allargada ombra que impedeix fins i tot afirmar el contrari.

Sorprèn veure com el periodisme sovint es converteix en una activitat de distracció sense gaires exigències en termes de rigor. Dir que aquestes son les 10 millors conspiracions, desplegar una llista i acte seguit posar en segona posició la que diu que el govern d’EEUU estava darrera del 11-S no és periodisme, és manipulació i frivolitat. Bàsicament perquè malauradament encara no podem dir que això no sigui veritat, i sobretot perquè el propi estat d’EEUU s’encarrega de fer difícil la feina d’aclarir que va passar.

Que uns llangardaixos governin el món a mi personalment m’importa molt poc, el problema es que ja siguin llangardaixos o siguin homo sapiens sapiens ho fan fatal. Que l’arribada a la Lluna hagi estat un muntatge televisiu tampoc em fa ballar el cap, ja estic acostumat a constants casos de doping i a fi de comptes arribar a La Lluna no ens ha solucionat res encara.

Que la princesa Diana fos assassinada, tampoc m’encaparra, tot i que no és cap teoria conspirativa tan eixelebrada tenint en compte la llarga llista d’assassinats estranys entre els quals trobem a John Lennon o a Olof Palme, i d’altres personatges tan o més emprenyadors per l’establishment.

Si els jueus controlen Wall Street o la Cienciologia Hollywood, és una altra rucada. Wall Street se’l poden fotre a on els hi càpiga millor aquells qui vulguin controlar-lo, i amb Hollywood passa el mateix. El problema d’aquestes dues institucions no rau en si la controlen els jueus, cristians, animistes, musulmans o cienciòlegs, de fet el problema aqui rau en que les entitats en si mateixes no valen la pena.

Si McCartney està mort que més dona? Tindrà que ser ell qui se’n preocupi de saber si és mort o no, i de quina part d’ell és la que està morta. Etcétera i etcétera.

Però compte, perquè si el SIDA fou creat per l’home si que és quelcom que ens té que preocupar i que no se fins a quin punt tenim clar que no va ser així. I no em sembla una teoría digne d’entreteniment, sino més aviat preocupant. és exactament el mateix que em passa amb l’11-S. Fa quatre dies que va passar i ha servit per justificar una política interna i externa nefasta que ja estava concebuda a priori, i per si fos poc ofereix un munt de forats negres.

Voler integrar certs problemes en l’àmbit de l’anècdota tan ràpid és sospitós. Només pot ser anecdòtic allò que ja està resolt i si es cert que ho està és pot fer feina pedagògica citant les fonts que demostren que l’enigma està aclarit.

Francament, si es tracta de ser cínics, jo preferiria fer una llista de teories descabellades generades desde governs occidentals importants que, tot i que tampoc faran riure ni resulten divertides, poden fer que la llista de Wired ens la mirem d’un altra manera.

Sense anar molt lluny n’hi ha dues a la cantonada que poden obrir la llista i que si que estan verificades; la de les armes de destrucció massiva a Iraq, i la de l’autoria d’ETA l’11-M a Madrid.

novembre 2, 2007 Posted by | Eix del Mal, Internacional, Reaccions en calent | 1 comentari

Anys 90 a Algeria.

Avui llegint el diari m’he assabentat de que el govern espanyol a detingut i empresonat a Mohammed Samraoui, ex-cap del contraespionatge algerià que estava al govern quan el FIS va guanyar les eleccions generals.

No deixa de ser preocupant veure com s’intenta ofegar qualsevol probabilitat de que l’origen dels crims que es van cometre a Algèria els anys 90 surti a la llum.

Fa un parell d’anys vaig llegir un llibre de Nesroulah Yous, “la mort a Bentalha”, que hem va deixar horroritzat i profundament preocupat, sobretot per la proximitat dels crims massius que es van cometre i per la inexistència de cap fil coherent que expliqui que va passar allà en el món mediàtic convencional.

Samraoui diu quelcom semblant al que Yous afirma haver vist amb els seus propis ulls; el govern algerià va cometre crims col·lectius mitjançant bandes de delinqüents i assassins que actuaven amb tota impunitat davant dels nassos de l’exèrcit i fins i tot amb el suport de forces especials, contra les barriades on la població havia votat majoritàriament al FIS. Samraoui ho diu des de la seva òptica privilegiada que va ser la d’algú que era membre del ministeri de l’interior en aquells temps.

Per aquesta raó el govern algerià reclama la extradició de Samraoui i el govern espanyol sembla ser que li facilita la petició. Tot resulta escandalosament estrany. Quin és el nexe entre els nostres governs europeus i l’horror que es va viure allà, a 200 km. de la costa espanyola? Té a veure alguna cosa amb el gas? Quin és el criteri per perseguir a criminals de guerra des d’una perspectiva internacional? Quan convé i quan no?.

octubre 28, 2007 Posted by | Àfrica, Eix del Mal, Internacional, Magreb, Ressenyes | Deixa un comentari

Al Qaeda i el zenit del petroli

No puc més que agrair-li a jbendue la troballa que m’ha permès fer.

Certes teories relacionen la proximitat de la davallada de les reserves petrolieres amb l’11-S i Al-Qaeda. Sis plau feu-li una ullada a aquest video:

http://video.google.es/videoplay?docid=6874865766680234839

Masses coses no encaixen i masses encaixen perfectament. Evidentment és un tema prou complex com per prendre una posició ferma, però hi ha moltes afirmacions al vídeo que tenen una lògica que aixafa.

La que més m’ha impactat és la de Richard Heinberg en la qual explica el que ell mateix sent quan comprova que malgrat que els anàlisis demostren que el nostre sistema no pot fer altra cosa que col·lapsar i ell es passa el temps estudiant això, un cop desconecta d’aquest raonaments torna a enxufar-se amb el “sentit comú” d’aquesta civilització en la qual la exigència de disponibilitat dels recursos energètics és bestialment insostenible.

octubre 26, 2007 Posted by | Eix del Mal, Internacional, Orient Mitjà, Pirateria, Proper Orient | Deixa un comentari

André Gorz.

André Gorz va morir aquest més d’octubre. Fa molts anys enrere que jo l’havia llegit, i ara sovint recordava els seus escrits desgraciadament profètics que ens avisaven, entre d’altres coses, envers la “rendibilitat” del desastre ecològic generat per aquest sistema i la gestió d’aquesta mala gestió.

Us escric un tros de text que he trobat però que segueix tenint absoluta validesa:

“El pitjor del cotxes és que son com castells o viles exuberants: bens luxosos inventats pel plaer exclusiu d’una minoria molt rica, mai pensats ni creats per la gent.

Així com l’aspiradora, la radio, o la bicicleta, mantenen el seu valor quan cadascú en té un, el cotxe, de la mateixa manera que una casa luxosa al costat del mar, només és desitjable i útil en la mesura en que les masses no el tenen.

Així és com en la concepció i en el propòsit original el cotxe és un bé de luxe. I la essència del luxe és que no és pot democratitzar. Si tothom pot tenir luxe ningun en treu cap avantatge, ans al contrari tothom decep, enfada i frustra als demés, i alhora es decebut, enfadat i frustrat pels altres. “

Ahir anant a Saragossa en tren (és un dir) pensava en Gorz quan tot sortint per la Diagonal veia la corrua de vehicles privats intentant entrar a les vuit del matí a Barcelona. Jo anava en l’Alvia a Saragossa però degut a la construcció de l’AVE tenia que fer-ho en autobús fins a Camp de Tarragona i d’allà en tren.

Ho diuen molts i jo n’estic d’acord; el tren d’alta velocitat és una mamarratxada quan en aquesta contrada no hi ha rodalies que funcionin, ni un transport public digne que faciliti la mobilitat quotidiana. Però aquest sistema és precisament així, i consisteix en això, el benefici públic només interessa quan interessa a quatre, per tant ja no és públic, i la economia només mira les comptes que els hi convenen als quatre de sempre (quatre o quatre mil).

Aquest anàlisi el faig després de bescanviar paraules una bona estona amb un vell amic que vaig trobar al tren (em va fer molta alegria trobar al Ricard) envers fins a quin punt aquesta dinàmica d’ambició pel luxe o el poder no estava arrelada fins i tot dins nostre. Però això té molta molla, deixeu-me que hi pensi i abordi aquest aspecte en un altra post.

octubre 26, 2007 Posted by | Barcelona, Cosa social, Mobilitat, Profunditats | Deixa un comentari

Una nana pels assassins.

Bé, s’apropen els primers parcials a la Universitat i tindré que afluixar el meu ritme de generació de posts. Ha estat un octubre molt intens per a mi, en tots els sentits, i ara em toca serenarme i estudiar el que és obligatori estudiar. Em submergiré en la història moderna universal i quan tregui el cap potser us en faig cinc cèntims d’alguna cosa que m’hagi impactat.

Però abans de retirar-me tinc que escriure alguna cosa envers el Liban i Siria. Necessito fer-ho per demostrar-me a mi mateix que no oblido a la gent que vaig conèixer aquest setembre allà, i que no menyspreo gens ni mica la bonica experiència humana que varem viure junts amb la Coco. No hi puc fer gran cosa més però si això és el que puc fer no cal que m’ho pensi dues vegades.

El 23 d’aquest mes s’acabava el terme per escollir president al Liban i això és dimarts vinent. Es veritat que ja s’ha ajornat la data un altra vegada per evitar la duplicació de governs i el conseqüent bany de sang que això pot comportar, però la situació és preocupant. La premsa occidental segueix simplificant i manipulant els fets de forma sibilina. Quan llegeixo els diaris a Barcelona sembla que allà l’únic problema rau en les interferències de Siria i Iran.

No es parla quasi bé de la interferència permanent d’Israel, d’EEUU, França i altres potències en la política del Líban. El pobre Líban ha estat sempre un laboratori d’experimentació a proper orient i un lloc on han confluït les tensions internacionals imperialistes franceses, angleses, otomanes i ara nord-americanes, amb les tensions regionals gens menyspreables entre Iran, Irak, Siria, Israel, Palestina, Arabia Saudí…

Per si fora poc els experiments polítics nefastos dels francesos van deixar allà un model constitucional horrible fonamentat en les comunitats religioses en el qual els ciutadans no poden escollir cap alternativa civil laica transversal que desmunti l’enfrontament religiós i el post-feudalisme liderat pels senyors de la guerra libanesos.

La meva angoixa em fa preguntar-me qué passarà allà en els propers dies, setmanes, mesos? Adel, Saleh, Omar, Cristina, Mustafà… Quan pots posar noms i veure les cares de la gent quan tanques els ulls, és quan t’adones que és veritat, la gent mor i és assassinada brutalment per la cobdícia d’uns pocs.

Saleh em deia a Damasc que aquella ciutat li arribaria el seu torn. Em va semblar un escàndol que digués allò. Damasc? No és possible. No ho faran. Però en Saleh em va dir que probablement si hagués conegut Bagdad tampoc hagués acceptat el que ja ha passat. Iraq; un pais immers en la catàstrofe humana convertit en un gran laboratori on els ocupants experimenten tota mena de tècniques de destrucció, terrorisme, tortura… Déu meu, perquè no has existit mai?

Lligo pensaments amb molta rapidesa i em ve al cap la frase que vaig llegir en un prospecte de promoció del darrer llibre de la Naomi Klein; “a los capitalistas del desastre no les interesa en absoluto reconstruir el pasado. En Irak, Sri Lanka y Nueva Orleans los procesos engañosamente llamados “de reconstrucción” se limitaron a terminar la labor del desastre original, tirando abajo los restos de las obras, comunidades y edificios públicos que aun quedaban en pie para reemplazarlos rápidamente con una especie de Nueva Jerusalén empresarial, todo antes de que las víctimas del conflicto o del desastre natural fueran capaces de reagruparse y reclamar lo que les pertencía.”

Qué volen fer amb el Liban? No ha patit prou aquest pais? Desitjo de tot cor que els Nasrallah, Aoun, Hariri, Jumblatt, Geagea i tota aquesta colla de delinqüents legalitzats d’una o altra manera, es posin d’acord, encara que només sigui per no tornar a entrar en una nova dinàmica destructiva i incerta fins i tot per a ells. Encara que només sigui per fer la guitza als neocons i a l’estat israelià, i desfer els seus plans de caos i destrucció a Orient.

La meva religió no té església, ni té capellans, ni hòsties, ni cap manual, ni val la pena escriure-la, perquè si s’escriu s’esborra, o pitjor; també es podreix. Malgrat tot deixeu-me que això sigui una petita oració pel Liban, o una nana perquè els assassins s’adormin.

octubre 21, 2007 Posted by | Eix del Mal, Internacional, Missatges del Sistema, Patriotisme, Profunditats, Proper Orient | 1 comentari

wausfpp.org (II) – Introducció



Introducció.

La difusió d’informació patriotitzada.

[Traduit de http://www.wausfpp.org/ ; Website for the Analysis of United States Foreign Policy Propaganda, de David Brichoux.]

Els americans estem rodejats d’informació patriotitzada. Quan diem rodejats volem dir que impregna cada aspecte de la vida. El patriotisme es troba en les conversacions, llibres, películes, TV, diaris, articles esportius, literatura religiosa, jardineria, enterraments, menjar, equips de soldadura, tovalloletes facials, joguines, jocs, banca, odontologia i en incomptables institucions, situacions i coses. Amb la massiva influència dels EEUU a fora de les seves fronteres, la gent d’altres paisos també estan immersos en aquesta manta de patriotisme nord-americà.


Molta d’aquesta informació patriotitzada recrea una història falsa en la qual les accions del govern son canviades u omeses. Fins i tot crítics i víctimes delo govern d’EEUU sovint amaguen o reescriuen la realitat de manera que es crea una imatge invertida del que EEUU ha fet. Això és el que fan els diaris, programes de TV, líders d’altres paisos, i autoritats internacionals. Molta gent que genera informació patriotitzada probablement no se n’adona de que està distorsionant la realitat; hi ha gent que creu realment o que senzillament repeteix les falsedats que escolta en altres llocs. Altres potser ho fan de forma deliberada, o es senten reconeguts quan diuen determinades coses o rebutjats quan en diuen d’altres, aprenent d’aquesta manera a parlar en una clau que no ofengui. Quan ets tan poderós com EEUU molta gent té moltes raons per intentar fer-te sentir bé, i per no dir coses que et facin sentir incòmode.


Altres formes menys potents d’informació patriotitzada no creen una nova història; només expressen suport al govern d’EEUU o defineixen els fets o accions com “bons” en una línia de seguiment del plans del govern d’EEUU. Aquestes formes també son omnipresents arreu.


En general creiem que hi ha dos bàndols en qualsevol debat. Això generalment no és cert en la informació patriòtica. Liberals i conservadors i socialistes, falcons i coloms, pacifistes i militaristes, tots estan d’acord en les assumpcions generals del patriotisme. Fins i tot els líders de les víctimes, líders de paisos estrangers que critiquen a EEUU, oficials de les Nacions Unides, sovint assumeixen i repeteixen les assumpcions patriòtiques dels EEUU.

Què volem fer?

Tot i la seva difusió, i malgrat la seva enorme disseminació en fonts i llocs, el contingut de la informació patriotitzada no es gens rica. En lloc d’això, text rere text hi trobem el mateix tipus de missatges i històries, les mateixes alteracions de la realitat. Es fan servir els mateixos dispositius lingüístics per comunicar els missatges. El mateixos missatges, històries, canvis, i mecanismes son senzillament repetits contínuament en diferents contexts.


Ës la nostra feina decobrir aquestes similituds, aquests elements recurrents, identificar-los, categoritzar-los per tipus de manera que els podem reconèixer quan ens els trobem. Volem categoritzar la informació patriotitzada.


Si agafeu el diari del primer d’octubre de 1990 i llegiu notícies envers el que està fent EEUU a determinat pais llegireu una història particular. Si agafeu un diari diferent del matí del 18 de juny de 2005, i llegiu al voltant del que els EEUU estan fent en un altra pais diferent llegireu un altra història diferent. Però en moltes aspectes les dues històries son la mateixa. Ambdues et diran que EEUU està fent cert tipus de coses i no un altre tipus. Les dues històries diferiran de la realitat en diferents aspectes. Les dues utilitzaran el mateix tipus de mecanismes lingüístics i ometran el mateix tipus de fets. El nostre treball consisteix en identificar les maneres en les quals la informació patriotitzada és manté inamovible, any rere any, text rere text, pais rere pais en el qual EEUU ha fet o fa coses. Nosaltres volem engegar la TV o agafar una revista, i dir “D’acord, aquest és un exemple de història reescrita amb el patró numero 5, aquest és un exemple del numero 6, aquest és un exemple del mecanisme lingüístic numero 9, això dona suport al mite numero 12,” etcètera, etcètera. Si fem la nostra feina bé, no tindrem que experimentar cada historia com a nova; podrem reconèixer-la com un vell amic.


Això significa que no estem interessats en els tòpics que interessen als annalistes de la propaganda. No volem intentar esbrinar perquè hi ha gent que produeix informació patriotitzada, no ens interessa el fet de dir si el que fa EEUU moralment és erroni, o remarcar quin tindria que ser el comportament diferent. Nosaltres no tenim una teoria sobre quins son els origens del patriotisme, ni volem teoritzar sobre els perquès de la seva existència. Malgrat el fet de que no hi ha un manual o una guia que controli aquest comportament, la informació patriotitzada a EEUU té moltes similituds. Nosaltres només volem destacar aquestes similituds i deixar el nostre treball en aquest punt.


Per a nosaltres el més important d’aquestes similituds son els patrons de diferència entre el que ha passat realment al món i el que els texts patriòtics diuen que ha passat. Els mateixos patrons de diferència tendeixen a trobar-se text rere text.

Conclusió

La gent com nosaltres sovint és acusada de produir visions parcials. Aquesta acusació és justa. La nostra posició no està equilibrada. Nosaltres parlem de la invasió d’EEUU a Vietnam. Mai parlem de la invasió vietnamita a EEUU. Nosaltres destaquem que Israel està ocupant territoris palestins, però no diem que els palestins estan ocupant territoris israelians. Nosaltres ens referim al terrorisme d’EEUU a Nicaragua o a Iraq, però no del terrorisme nicaragüenc o iraquià a EEUU. Descrivim les accions d’EEUU contra la democràcia a llocs com Guatemala, Iran, Xile, Indonèsia, Grècia, Veneçuela, i Nicaragua, però mai parlem d’intents d’aquest paisos d’enderrocar la democràcia a EEUU. Parlem d’accions dutes a terme per EEUU com captura, tortura, danys humans, cremats i assassinats de gent en les seves pròpies terres i cases arreu del món. però mai parlem del mateix tipus d’actes duts a terme per aquesta gent contra ciutadans americans a casa seva. La raó de que veiem les coses només des d’una banda és perquè la veritat està només a una banda.


EEUU és l’únic estat que de forma rutinària es relaciona amb ciutadans d’altres paisos de tot el món bombardejant-los, disparant i cremant-los en les seves pròpies cases, i establint mecanismes per controlar els seus paisos. Altres paisos fan el mateix de tant en tant, o ho fan a ciutadans d’un o dos enemic eterns: els EEUU ho fan arreu del món com un aspecte rutinari de la seva política exterior. Els ciutadans americans estan sumits en la foscor en molts aspectes relacionats amb això, però tot i així discuteixen de forma civilitzada si ells tenen o no tenen que matar a determinada gent dins les seves pròpies cases i nacions, o bombardejar un país; i evidentment sembla axiomàtic que que aquesta és un decisió que EEUU té que prendre sovint. La ideologia d’EEUU, tal i com la trobem als texts patriòtics, diu que les interferències en altres paisos, incloent milions de morts i ferits, substitució de governs per aquells que segueixen els desitjos d’EEUU, o bé no existeixen o bé son beneficioses pels paisos afectats. Això fa que la ideologia d’EEUU sigui il·limitada en les seves vessants expansionista i autojustificativa, i sobretot fa creure que la democràcia i la llibertat guanyen terreny per la gent de fora d’EEUU.


Se’ns ha dit que “Amèrica” lluita per la llibertat, impulsa la democràcia a altres llocs, “Amèrica” és el gran ideal, el far de la llibertat i de la magnificència, un dels assoliments més grans de la història de la humanitat. És una guia estimada, pare dels infants (ciutadans d’altres paisos). és la llum per la gent del món, que estava immersa en la obscuritat fins que Amèrica va arribar. Amèrica ajuda, no danya. Amèrica dona, no pren.


El problema, diuen uns pocs intrèpids, és que no actua d’aquesta manera. No viu amb els ideals pels quals es suposa que està en peu. Pensem que aquest punt de vista a quedat enrere. La fallida fonamental es fa viva quan es compren el poder de la informació i la ideologia.


El problema no és que Amèrica no viu conforme als ideals pels quals es creu que té la seva raó d’existència. El problema és que en l’imaginari de la gent encara perviu la idea de que aquest ideals es defensen, sense tenir compte del que en veritat s’està fent.


I és perquè EEUU sempre apareix en la ment de la gent com a defensora de la llibertat pel qual és lliure d’imposar un dictador no escollit damunt la ciutadania de molts paisos, o de decidir qui mor o qui viu en algun lloc de forma rutinària.


I és perquè EEUU sempre apareix en la ment de la gent com a defensora dels drets humans pel qual pot segrestar, ferir, i matar a tanta gent arreu del món de forma rutinària. I és perquè la gent no pot imaginar a EEUU com un estat egoista pel qual pot robar els bens d’altres nacions de forma repetitiva. I és perquè qualsevol cosa que EEUU fa sempre apareix en l’imaginari de la gent com un acte d’ajut als altres pel qual EEUU sempre està destruint el que altres han construït amb tant esforç.


La solució no és intentar que “Amèrica” faci les coses d’una altra manera mentre permetem que segueixi existint la idea de que és la gran impulsora de la llibertat o de que és la llum del món, i vivint sota el concepte d’aquesta descripció de la realitat. La solució és acabar amb el concepte de que som la llum del món. Mentre això segueixi en l’imaginari de la gent, EEUU continuarà robant i assassinant, perquè mai aconseguirem acusar-la amb èxit de conquerir, robar o assassinar.


El que volem és que cadascun de nosaltres que assumeix el compromís en oposar-se al imperialisme nord-americà, o que n’és víctima de les seves accions, pensem seriosament en combatre la propaganda patriòtica d’EEUU, més que no continuar intentant aturar el que EEUU fa o mitigar els danys mentre permetem que vagin endavant sense cap correcció les falsedats que donen cobertura a aquestes accions. En la mesura en la que la falsa lectura de la història roman, els nostres esforços per aturar els actes del govern d’EEUU a altres paisos probablement seran inútils; com a molt estarem ajudant de forma ferotge a una petita fracció dels damnificats, mentre EEUU segueix executant les seves actuacions de domini en el món sense entrebancs. Al mateix temps que EEUU estableix un dictador, o assassina a qui resisteix la dominació, a casa nostra es produirà el debat envers si aquest nou intent d’ajudar a la població triomfa o no, o envers si el nou intent de dur la llibertat s’assoleix o no. La única manera d’acabar amb aquesta situació ridícula és atacant els cinc mites, i enfrontar-se directament amb la falsa interpretació de la història, més que intentar aturar les accions d’EEUU mentre deixem que la propaganda segueixi el seu camí impertorbable.

octubre 20, 2007 Posted by | Internacional, Patriotisme, wausp | Deixa un comentari

wausfpp.org (I)

Aquest cop he anat una mica més lluny i m’he atrevit a traduir de l’anglès un text que he trobat en una web nomenada http://www.wausfpp.org/ ; Website for the Analysis of United States Foreign Policy Propaganda.

He cregut convenient fer-ho perquè més que un text és un treball o un projecte que es marca com a objectiu identificar els patrons de la informació patriotitzada que contaminen el món mediàtic d’EEUU, distorsionant la realitat de la política exterior nord-americana i fent d’ella un terreny de debat que es mou al voltant d’axiomes estúpids.

Al Z Magazine Online; http://zmagsite.zmag.org/ , Dave Brichoux co-creador amb el seu germà John de la web mencionada més amunt, i que treballa com a analista de texts a la facultat de ciencies polítiques de la University of Missouri-Kansas City , diu que en l’imaginari patriotitzat les accions d’EEUU a l’exterior pivoten sobre cinc conceptes:

  • Autosacrifici (mai per benefici propi).
  • Benevolència (intenció d’ajudar a les poblacions diana)
  • Autodefensa (mai agressivitat)
  • Impuls a la llibertat (intentant obligar a altres a ser democràtics)
  • Legal (amb autoritat legítima)
Cinc conceptes falsos que son antagònics amb la veritable realitat de la política exterior però que han calat profundament en la societat nordamericana i que afecten qualsevol debat sobre el paper internacional d’EEUU al món.

La idea l’anireu coneixent conforme ens endinsem en la traducció dels texts, una traducció de la qual només us puc garantir que no hi hauran interpretacions excessivament desviades, però en la que en qualsevol cas em podeu ajudar perquè segur que no serà acurada.

El punt de vista de David Brichoux és interessant, a alguns us semblarà que no aporta tanta cosa nova, però jo crec que per una banda sempre s’aprèn quelcom i per l’altra també ens adonem de que allà hi ha gent molt preocupada pel que fa el seu govern.

Bé, us deixaré amb la meva primera traducció que afronta la introducció del projecte wausp. No cal dir que pels que llegiu anglès i us interessa el tema el camí és un altra. Pels que no, tindreu que tenir una mica de paciència i anar esperant a que trobi els moments per anar traduint.

octubre 20, 2007 Posted by | Internacional, Patriotisme, wausp | Deixa un comentari

Llum de gas pel Boadella.

Hi ha individus increïbles, capacitats per aprofundir en la estupidesa d’una forma espectacular. Tenen el do d’imbecil·litzar la imbecil·litat. I això no és poca cosa. I per a mi un d’aquest elements és Albert Boadella.

Avui llegia un resum al Pais de la seva presentació d’un llibre des de la golondrina al port de Barcelona i no sortia de la meva hipnosi. Boadella és capaç de cometre la imbecil·litat de ser un patriota però a més a més ho fa imbècilment d’amagatotis, aixoplugant-se en nosequin rollo cosmopolita. En Boadella és tan ciutadà del món com espiritual és el Dalai Lama, un se’n va a demar-li ajut al Bush (un gran meditador, ja el coneixeu) i l’altra per combatre el nacionalisme català se’n va a Madrid a raspallar sabates als patriotes espanyols.

Ara, aquest amant de la llibertat, és queixa de que a Barcelona quasi ningú va anar a veure el seu espectacle “En un lugar de Manhattan” al Lliure. I ens acusa a tots els catalans de col·laborar amb la maquinària nacionalista local. Fa por, perquè ell ja va deixar clar a l’ABC temps enrere que és amant d’enviar tancs a on facin referèndums il·legals, cosa per altra banda molt pròpia de les pàtries més ultra nacionalistes del planeta i poc relacionada amb cosmopolites ciutadans del món. Qui sap que faria amb tota la població catalana a la qual acusa de complicitat en el boicot que diu que ha sofert.

Aquest home tan “complex” és un simplificador de la realitat social en clau negativa, un populista revestit amb una pàtina cultural poc resistent a la pluja. Mou la maneta des de la golondrina perquè diu que no vol trepitjar territori català i després se’n va al seu cau de Pruït a fabricar teatre antipatriòtic per servir-lo als patriotes espanyols a Madrid.

Boadella parla de que a Catalunya no hi ha llibertat, relaciona el seu baix taquillatge i el seu fracàs empresarial amb aquest fet. Som molts els que fa temps que sabem que a Catalunya no hi ha llibertat, i també sabem que no n’hi ha a Espanya, ni tampoc a EEUU, i no som “genis” com ell. Però en canvi tenim clar que la llibertat consisteix per exemple en poder anar o no anar a l’espectacle que hom vulgui sense tenir que patir ni tan sols aquest tipus d’estirabots ridículs.

Per altra banda els espectacles del Boadella sempre han estat fluixets, i el principal cop que tenien era un cert cop amb una implicació política transgressora sincera, per tant és lògic que si la juguesca no surt bé, i la transgressió ho és de conveniència, el negoci se t’ensorri. Sobretot perquè més enllà de la teatralització d’aquests elements polítics locals el teatre de Boadella tampoc té gaire cosa més. Jo he passat bons moments però també he detectat mediocritat, aquesta cosa amb la qual a ell, que és creu genial, tan li agrada fuetejar a l’adversari.

És trist i ridícul, me l’imagino escridassant des de l’escenari al públic que ni tan sols ha vingut a veure’l. No és pot ser més patètic.

octubre 19, 2007 Posted by | Gent nefasta, Patriotisme | Deixa un comentari

Presons identitàries

Ja ha passat el 12-O i com el 11-S o qualsevol altra data patriòtica jo només he aprofitat la festa del dia de festa, però mentre el rellotge passava per aquests moments i les seves agulles senyalaven fites tan transcendentals (no per a mi) jo estava llegint un llibre de Jean Daniel que ell va titular “La presó jueva”.

Aquest llibre que tracta envers la identitat jueva i la seva relació amb l’estat israelià, exercita en l’anàlisi sobre quelcom que ens és general a molts membres de la espècie humana a saber; la obsessió identitària, en una formula o altre, i la recerca forçada d’arrels a prop i lluny, allà on sigui.

Evidentment aquest llibre no té només com a objectiu això, i el que fa bàsicament és defensar el dret de ser jueu i no ser ni israelià ni sionista, concepte que sovint a alguna gent se’ns oblida perillosament en els calaixos de la ignorància. Des d’aquest prisma és un llibre meravellós perquè ens obliga a fer un esforç per entrar en un dels conflictes més terribles de la història humana; el de encaparrar-nos en voler ser diferents, o el que és pitjor, millors que els altres, en no tenir-ne prou amb ser de la espècie humana, en establir presons identitàries i daurar amb invencions històriques les nostres raons. Un conflicte que té el seu paradigma a Palestina entre israelians i àrabs, i un conflicte que ens retorna a l’horror de l’holocaust nazi i a les no menys horribles interpretacions que alguns han fet d’aquella bogeria sagnant.

És un llibre que a mi em fa sentir jueu, però no israelià, això si que no. Un llibre a on entenc que el judaisme pot ser universalitzant, pot ser la construcció d’un poble escollit per demostrar amb l’exemple models que facin un món millor, pot ser la creença d’un poble espiritual que no necessita terres ni estats ni exèrcits. Un llibre en el qual quasi diries que per a determinats jueus la idea d’un estat israelià pot ser o és una blasfèmia o una demonització de les seves creences.

Però a mi, que no soc creient en cap religió comunitària i que no se si existeix cap Déu, i que només soc religiós de la meva llibertat d’actuar sense premis ni càstigs establerts, crec que alhora és un llibre que si t’imagines que ets jueu i intentes no ser-ho per assolir la llibertat absoluta, t’angoixes perquè et veus atrapat en una identitat d’una enorme complexitat, en la qual s’entrecreuen molts viaranys que converteixen el camí cap a no ser jueu, perquè Jean Daniel parla d’aquesta opció, en un laberint.

Jean Daniel diu en una de les seves conclusions que els jueus només haurien de retenir de la seva Elecció la exhortació a ser els millors, i de l’Aliança, la obligació de fer d’Israel el far de les nacions. Considera que si això no és possible, llavors tot el món és jueu i ningú ho és.

Hi han molts paràgrafs bonics però jo escullo aquest atribuït a Levinàs; “no hi ha res més perillós que el geni dels llocs, aquest geni que ens sedueix per fer que preferim paisatges i arquitectures en lloc del rostre d’un altra home”

octubre 12, 2007 Posted by | Internacional, Patriotisme, Proper Orient, Ressenyes | Deixa un comentari

La història, el futur i un tal Guaino.

En un discurs a Dakar Sarkozy va dir unes paraules que pel que sembla li havia preparat Guaino, l’intel·lectual que li porta les maletes i el paper pel cul al genial i fresc president de França, que ja ens comença a fer anar restrets a una gran quantitat d’europeus amb les seves originals idees, que per cert ja van tenir els padrins de Bush fa uns anys.

El gran setciències Guaino li va fer dir al nou Berlusconi francès quelcom semblant a que “el drama d’Àfrica és que l’home africà no ha entrat en la història (…), mai es llença cap al futur”. En el sí de la polèmica que aquesta sentència imbècil ha provocat, i que ha fet que Bernard Henry-Lévy acusi al savi mercenari de ser un racista, hem vist com el Guaino es defensava amb molta acritud però sobretot denominant-se a ell mateix de forma ridícula com a antropòleg tot dient “Així que quan es parla d’antropologia s’és racista?”.

Tornem a ser-hi; Guaino, Qui collons és aquest mamarratxo? Un funcionari “brillant” de la dreta gaullista, llicenciat en història i diplomat en un parell de coses més. Busqueu informació sobre aquest paio que s’atreveix a simplificar Àfrica en quatre paraules parlant-li a la gent d’allà de coses que ni nosaltres sabem que son ni si tenen sentit, per entendre o més aviat per acabar de no entendre com aquest individu es dedica a jugar als antropòlegs al més vell estil colonialista. Banalitza un continent castigat durament i de forma cruell en molts llocs pels interessos de tants “guainos”,

Fa quatre dies que un altre il·luminat parlava de la fi de la història, un tal Fukuyama. Caldrà recordar els noms de tots aquests ideòlegs-escòria. Probablement Fukuyama i Guaino son reflexes d’aquest temps patètic que vivim, on hi ha tants intel·lectual-sistema que en el fons no son més que analfabets hiperalfabetitzats. Però de quina història parlen aquestes andròmines intel·lectuals? De la única història que és pot parlar és de la història de sempre, de la dels estats i corporacions rapinyaires i terroristes que ho desferren tot.

No cal dir-li a l’home Africà que no es preocupi massa per entrar en la història de la gent com Guaino, perquè és una història que és una merda i que només serveix als lladres consagrats, als mercenaris i altres tipus de sangoneres similars. De fet Africa fa temps que va entrar a la història dels “guainos”, per això està com està i per això té dirigents com els que té, dirigents “guainistes”.

I en quan al futur, quina bestiesa!, els “guainos” no saben que ens depara el futur perquè entre altres coses és quelcom que no els ha importat mai. Els “guainos” no saben que és el futur, mai s’han preocupat per quelcom que vagi més lluny dels seus nets, per als “guainos” el futur és dins de cinc anys com a molt. Així està el planeta i així ens llueix el pèl.


octubre 11, 2007 Posted by | Àfrica, Gent nefasta, Internacional, Reaccions en calent | Deixa un comentari

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.