Opinions sense homologar

Nampula – Un lloc enlloc.

L’Alfonso i jo vam iniciar la marxa amunt amb el Ramun i el seu amic. A mitja carena del ronyó de granet vam saludar a uns picapedrers que aturaven la seva feina per observar amb curiositat el nostre progrés inexplicable en direcció cap amunt. Potser erem blancs que veniem a comprar la cantera o a instal·lar-hi qui sap que.

Caminavem per un granet nu rogenc que semblava l’espatlla d’una fera gegantesca sense cap explicació clara. De tant en tant es veien troços trencats per l’activitat dels treballadors, alguns dels quals deixaven veure llastres mig a punt d’esberlar-se.

Aquell petit esforç va valer la pena. Situar-nos a Nampula era una necessitat. No és una ciutat gaire gran però hi estariem pocs dies i no tindriem temps d’entendre la seva morfologia urbana, o per dir-ho d’una manera més simple; entendre els quatre carrers que hi havia cap a on menaven..

Ara veniem d’estar a prop de la zona d’expansió, al fons de l’avinguda Mondlane, mireu la foto i veureu la carena al fons de l’avinguda. En aquella zona de la ciutat la gent de diners compra els drets d’edificar a les finques i construeix. Els picapedrers extreuen granet, l’esmicolan manualment i el venen en forma de grava. Una feina fumudament fotuda.

Des del cim, on havia uns dipòsits tancats en un edifici gris, no només veiem Nampula sinó també cims punxents al bell mig de la savana. Uns paratges extremadament africans, tot i que teniu que pensar que aquesta és una expressió pròpia molt subjectiva i un pel absurda que només a mi se m’acut escriure.

Contemplar la savana des d’un turó és un exercici quasi místic per a mi. Cadascú té les seves ximpleries. És una activitat que s’apodera de mi, i és quan la tristor i desolació del paisatge sec, planer i sense horitzó m’enamora i fa correr no se que antic en el meu magí. Em fa ganes de plorar com si hagués perdut quelcom del que no tinc ni tan sols records. Una cosa petita però profunda com un follet de la terra que em xiuxiueja no se quines coses i corre pel meu pit ennuegan-me. Sempre em queda el dubte de si soc jo mateix entabanant-me amb un conjunt de idees idiotes que he anat recollint com un drapaire mental al llarg del meu desendreçat camí antropològic i cultural. A saber de que soc barreja a hores d’ara!

Entre això i que Nampula no és cap lloc, crec que estic en un punt molt apropiat del món segons mi. És una cruilla on hi viu gent, de la que ningú es preocupa, en la qual l’atractiu més gran possiblement és que no hi ha res que valgui la pena. És un lloc del que quan es parla amb gent amb poder adquisitiu en realitat és sinònim d’Ilha de Moçambic perquè ningú amb una mínima etiqueta perd en aquesta ciutat més temps que el que dura el trànsit de l’aeroport.

És una ciutat on hi viu gent negre, que quan hem veu passejar sòl pels carrers riu a la meva cara i em diu “macunya”. I jo contesto “bom dia” i ells em saluden atentament i intenten orientar-me amb una gran amabilitat, perquè carallot de mi m’he tornat a perdre pels quatre carrers de nampula. Un lloc a on anar a l’adroguer o a la ferreteria és turístic. El mostrador sembla inaccesible, és ple de gent, de negres, impressiona, i jo em sento perdut en mig de la gernació. Ningú no fa cua però no hi ha discussions. De sobte em toca el teu torn i ja està, l’indià t’escolta i li encarrega a un negre que et porti el producte.

Un lloc en el qual no hi ha grans runes ni monuments increibles, on el màxim que ha fet la civilització dels pebrots ha estat fer hotels immensos que romanen buits tot l’any. Un punt del món en el qual avui no hi havia mongetes enlloc i jo m’he emprenyat. “Com és possible que no hi hagi “feijao”? No vull menjar carn i fa anys que no hi ha guerra. No m’ho puc creure. Qué collons ha passat amb les mongetes aquest any?” Li escalfo el cap a l’Alfonso. De tant en tant em surt la veta occidental intransigent, superba i exigent del que quan paga mana i per tant espera un servei adequat. Em fa vergonya recordar-ho.

Sense feijao hem pujat a aquesta elevació. I des d’ella veiem l’avinguda Mondlane a on pel matí havia trobat un excombatent tirat a la vorera vestit amb parracs verds militars fets tires creuat de manera que per passar em calia baixar o saltar per damunt seu. Excombatents abandonats a la seva sort després d’haver estat obligats a fer la guerra per no morir, a fer la guerra tant si t’agrada com si no, i després sino ets maconde, o no ets del partit, o no tens cap amic endollat al sistema operatiu que et fotin i et podreixis, ni subsidi ni acords de pau ni sagrades formes. Sembla que alguns excombatents demanen diners així, i jo que soc molt lent de reflexes, no acabo d’entendre-ho i no li donc res. Un altra cosa de la que penedir-me. No hi fa res, fa temps que em penedeixo del que calgui i passo pàgina, sino no hi hauria manera de sortir endavant.

Després de l’escalada, les reunions de feina i totes aquestes i aquelles coses que veniem a fer, perquè som blancs atrafegats i amb molta pressa, tornem al Hotel Lurio a descansar. Un hotel de les postrimetries de l’època colonial portuguesa que ara és un gran espai de varies plantes, amb un ascensor que no va, una moqueta fosca que fa pensar en qui hi viu a dins, i unes habitacions molt senzilles però funcionals. Un dels restes monumentals dels que parlava. Una senyora puja l’aigua calenta en galledes si hom es vol banyar. El personal que hi treballa, considerant l’esperança de vida dels moçambicans, és d’una edat avançada, però tot i així m’arriba com unes vibracions de saviesa i benignitat molt agradable (no de saviesa einsteniana es clar). Com si aquella gent fossin els meus avis o àvies. Potser m’enganyo un cop més però els veig molt a prop. Em semblen treballadors i treballadores difícils d’ensarronar però gens hostils. La meva imaginació es així.

L’hotel és enorme i nosaltres som els únics clients. Li donem voltes a la idea de que és el que deuria generar tantes expectatives a Nampula perquè és fessin instal·lacions hoteleres com aquesta. El mateix ens ha passat a algun que altra restaurant on tot era buit i els menjadors eren enormes. Crec que en aquells temps els portuguesos estaven molt tocats de l’ala i sommiaven truites gegantines quan aterraven a Àfrica.

Octubre 1, 2007 - Posted by | Àfrica, Internacional

Encara no hi ha cap comentari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: