Opinions sense homologar

Us hem vengut un món fals.

Ara em ve al cap Maputo, des de la cel·la de cristall de l’Hotel Santa Cruz. Quan vaig arribar a Moçambic aquest juliol feia sis anys que no voltava pel món com un al·lienígena. El bany de l’habitació del Santa Cruz era com la cabina de control d’un coet, i jo podia contemplar a sota meu la ciutat imaginariament fora del meu abast, amb el seus rètols de les operadores de telefonia mòbil com mcel o vodacom, o rètols de qualsevol altra enganyifa publicitària.

I els carrers plens de cotxes, com a totes les ciutats del món, amb el fluxe de l’objecte cabdal; motors rodejats amb llauna i amb quatre rodes que hom pot dirigir cap a on vulgui. Els edificis impersonals i grisos, com implantats de forma postissa damunt d’una pell inapropiada, la d’Àfrica, la dels negres.

Amb el Daniel parlavem dels mons de cadascun, quasi pensant en dos mons; el dels blancs i el dels negres. Simplificant la realitat per apropar-nos. Jo li deia que el món dels blancs és una mentida sense esperit, de fet li deia que el nostre món és una merda condemnada al fracàs, i ell em deixava sense parla quan contestava “vols dir que no som tots plegats?”. La simplificació va resultar i ens va conduir a la complexitat, a la fumuda complexitat d’aquest món que a alguns com més ens sembla que coneixem menys entenem.

Un dia vam anar a veure un orfanat per allà a prop dels Petits Libombos i mentre anavem per l’autopista el Daniel ens feia de guia turístic. Allà veiem Mozal, la fàbrica d’alumini on els treballadors rarament ultrapassen els 10 anys en plantilla, després tenen el mal hàbit de emmalaltir. Aquella és la policia que cada dia ens fot els quartos endinyant multes i cobrant sota ma. Allà es veu on volien fer una escola d’agricultura moderna que es va quedar en això que veieu perquè algu es va quedar els diners. Més endavant veurem en quines cases privades s’han invertit aquests diners robats. Una mica com arreu, sempre els fumuts lladres que mai en tenen prou.

L’autovia quasi no té ponts i hi mor gent cada dia intentant creuar. Més problemes i dificultats per sobreviure en un pais on l’esperança de vida no va més enllà del 40 anys, i a on hi ha un 25% de prevalència del VIH.

De sobte vaig veure un cadellet de gos perdut entre carrils a l’autovia i em vaig quedar sord. Era insuportable saber que moriria i no poder fer res enmig d’aquell tràfec, rodejat d’aquella filosofia que ho impregnava tot. Era com si aquell cadell de gos fos tot el que podia morir a Àfrica en aquell moment, i de fet penso que era així.

Aquell goset era tot, era Àfrica, i no vaig poder ni dir-li al Daniel que aturés el cotxe. Se que hagués estat imposible fer res però el detall em podia haver salvat. Ni tant sols vaig poder plorar una mica per ell; el goset de la inocència.

Octubre 4, 2007 - Posted by | Àfrica, Internacional

Encara no hi ha cap comentari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: